martes, 5 de enero de 2010

AUTORS DE LES FRASES ANALITZADES

BIOGRAFIA DELS AUTORS DE LES FRASES ANALITZADES

ANTONIO MACHADO
Poeta i prosista espanyol, pertanyent al moviment literari conegut com a generació del 98.
Probablement sigui el poeta de la seva època que més es llegeix encara. Va néixer a Sevilla i va viure després a Madrid, on va estudiar. El 1893 va publicar els seus primers escrits en prosa, mentre que seus primers poemes van aparèixer el 1901. Va viatjar a París el 1899, ciutat que va tornar a visitar el 1902, any en el qual va conèixer Rubén Darío, del qual serà gran amic durant tota la seva vida.
A Madrid, per aquestes mateixes dates va conèixer a Unamuno, Vall-Inclán, Juan Ramón Jiménez i altres destacats escriptors amb els que va mantenir una estreta amistat. Va ser catedràtic de Francès, i es va casar amb Leonor Izquierdo, que morirà el 1912.
El 1927 va ser elegit membre de la Reial Acadèmia Espanyola de la llengua.
Durant els anys vint i trenta va escriure teatre en companyia del seu germà, també poeta, Manuel, estrenant diverses obres entre les quals destaquen La Lola se'n va als ports, de 1929, i La duquessa de Benamejí, de 1931. Quan va esclatar la Guerra Civil espanyola estava a Madrid. Posteriorment es va traslladar a València, i Barcelona, i el gener de 1939 es va exiliar el poble francès de Colliure, on va morir el febrer.

GILI GAYA
Samuel Gili Gaya (Lleida, 1892 - Madrid, 1976), gramàtic, lingüista, lexicògraf, crític literari i pedagog espanyol.

Doctor en Filosofia i Lletres, va ser catedràtic de l'Institut Ramiro de Maeztu i professor a diverses universitats americanes. Es va formar amb Ramón Menéndez Pidal i va ser deixeble i col•laborador seu en el Centre d'Estudis Històrics. Va publicar nombrosos estudis a la Revista de Filologia i estudis literaris com El ritme en la poesia contemporània, 1956. També va fer edicions crítiques (Vida del bergant Guzmán de Alfarache de Mateo Alemán, Amadís de Gaula...).

La seva obra apunta en totes direccions dins de la lingüística: fonètica (Elements de fonètica general, 1950), gramàtica (Curs superior de sintaxi espanyola, Mèxic, 1943, molt reeditat i ampliat després) i lexicografia (Tresor lexicogràfic [1492-1627], vol. 1: 1960). També la pedagogia lingüística en obres com a Imitació i creació en el parla infantil (1960) i Estudis de llenguatge infantil (1974). A més, és autor d'un Diccionari manual de sinònims i antònims (1958). Elegit membre de la Reial Acadèmia Espanyola el 1961, preparava una nova gramàtica per a la mateixa quan va morir a Madrid el 1976. El seu arxiu va ser donat a la Universitat de Lleida.

HANNAH ARENDT
Hannah Arendt, nascuda com Johanna Arendt, (Afrontin-Limmer, avui barri d'Hanóver, Alemanya, 14 d'octubre de 1906 - Nova York, Estats Units, 4 de desembre de 1975) va ser una filòsofa política alemanya d'origen jueu, una de les més influents del segle XX.

La privació de drets i persecució a Alemanya de persones d'origen jueu a partir de 1933, així com el seu breu empresonament aquell mateix any, la van decidir a emigrar. El règim nacionalsocialista li va retirar la nacionalitat el 1937, pel que va ser apàtrida fins i tot que va aconseguir la nacionalitat nord-americana el 1951.

Va treballar, entre altres coses, com a periodista i mestra d'escola superior i va publicar obres importants sobre filosofia política. Tanmateix, rebutjava ser classificat com «filòsofa» i també es distanciava del terme «filosofia política»; preferia que les seves publicacions fossin classificades dins de la «teoria política».

Tanmateix, sovint continua sent estudiada com a filòsofa, en gran part a causa de les seves discussions crítiques de filòsofs com Sócrates, Platón, Aristòtil, Immanuel Kant, Martin Heidegger i Karl Jaspers, a més de representants importants de la filosofia política moderna com Maquiavelo i Montesquieu. Precisament gràcies al seu pensament independent, la teoria del totalitarisme (Theorie der totalen Herrschaft), els seus treballs|feines sobre filosofia existencial i la seva reivindicació de la discussió política lliure, té Arendt un paper central en els debats contemporanis.

Com a fonts de les seves disquisicions Arendt empra, a més de documents filosòfics, polítics i històrics, biografies i obres literàries. Aquests texts són interpretats de forma literal i confrontats amb el pensament d'Arendt. El seu sistema d'anàlisi -parcialment influït per Heidegger- la converteix en una pensadora original situada entre diferents camps de coneixement i especialitats universitàries. El seu esdevenir personal i el del seu pensament mostren un important grau de coincidència.

SALVATORE QUASIMODO
Salvatore Quasimodo (Modica, Sicilia (Itàlia), 20 d'agost de 1901 - Amalfi, 14 de juny de 1968), poeta i periodista membre del moviment hermètic italià, va rebre el Premi Nobel de Literatura el 1959.
Nació a Modica, el 20 d'agost de 1901. El seu pare, de professió ferroviari, va ser traslladat a Messina el 1908 poc després del terratrèmol que va assolar l'esmentada ciutat el desembre d'aquell mateix any. Va ser en aquesta ciutat on va escriure els seus primers versos, amb només setze anys, en una petita revista literària que edita al costat d'uns amics en l'institut tècnic on estudia.
El 1919 es muden a Roma, i allà es matricula en enginyeria en el Politècnic; les dificultats econòmiques l'obliguen a realitzar diversos treballs|feines per poder pagar-se els estudis universitaris, que finalment no arribaria a acabar. En aquella època es comença a despertar en ell l'interès pel grec i el llatí. El 1926 es trasllada a Reggio vaig donar Calabria, en aconseguir allà una plaça de funcionari aparellador.
La seva primera publicació poètica va ser el 1930 a la revista "Solaria", on apareix una col•lecció de poemes seus amb el títol d'Aigües i Terres (Acque i terre). Dos anys després publica Oboè submergit (Oboè sommerso), obra que desperta un gran interès entre els crítics literaris.
A partir de 1934 viu a Milà, freqüentant els cercles literaris de l'esmentada ciutat. El 1938 pot deixar a la fi el seu treball|feina d'aparellador, fent-se redactor de la revista "Il Tempo", en la qual, a part d'encarregar-se de la crítica teatral, se significa com|com a opositor al feixisme. El 1940 publica Lírics grecs (Lirici greci), obra en la qual reuneix les seves traduccions dels clàssics i que representarà una etapa important a la seva producció literària, ja que mostra en ella el seu interès en l'acercameinto entre la poesia clàssica i la contemporània. És nomenat professor del Conservatori de Milà el 1941, i el 1942 publica Y de sobte la nit (Ed è subito sera), obra amb la qual assoleix un gran èxit, i en la qual apareix recollida una antologia de la seva producció poètica fins a aquesta data. Entre 1949 i 1958 intensifica la seva producció com a traductor, publicant diverses traduccions del llatí (Catulo), del grec (l'Evangeli de San Juan i Sófocles) i de l'anglès (La tempesta de Shakespeare). A partir del final|finalitat de la Segona Guerra Mundial introdueix en els temes de la seva poesia continguts més socials, relacionats amb la situació política del seu país. Comparteix amb Dylan Thomas el 1953 el premi Etna-Taormina de poesia.
El 1959 li concedeixen el Premi Nobel de Literatura; el discurs que pronuncia davant de l'Acadèmia Sueca, en el qual defensa el paper actiu del poeta i de la poesia en la societat, serà publicat el 1960 junt amb altres assaigs al llibre El poeta i el polític. El 1960 és nomenat doctor honoris causa per la Universitat de Messina. Durant els últims anys de la seva vida va realitzar una activa tasca periodística, publicant nombrosos articles d'opinió en els quals critica àcidament el consumisme de la societat moderna. Mor a Nàpols el 14 de juny de 1968 a causa d'una hemorràgia cerebral; està enterrat al Cementiri Monumental de Milà.

No hay comentarios:

Publicar un comentario